Any Cerdā
NOTICIES
Lluís Permanyer reivindica el término 'manzana' en homenaje a Cerdà
18\06\2009
Lluís Permanyer, escriptor i cronista de Barcelona a La Vanguardia, va
oferir el dimecres 17 de juny al CaixaForum la conferència “150 anys de
l’aprovació de l’Eixample”. Permanyer, guardonat recentment amb la
medalla Cerdà 2009 pel Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports,
va voler reivindicar la figura i obra de l’enginyer català,
“desacreditat i oblidat” per la seva pròpia societat durant gairebé un
segle.
Un breu repàs per la biografia de Cerdà i el context històric de la seva època van obrir la conferència. Permanyer va explicar el perquè de la doble guerra que va desencadenar el nomenament de Cerdà per part de Madrid per a la planificació de la nova ciutat, amb l’Ajuntament de Barcelona, d’una banda, i el gremi d’arquitectes d’una altra.
Permanyer va destacar que cal entendre el caràcter liberal i progressista de Cerdà per entendre la naturalesa i el sentit del seu Pla Urbanístic, comprendre que Cerdà era un home que creia en el socialisme utòpic. Creences fermes que el van impulsar a estudiar en profunditat i a través de la ciència de l’estadística com vivia la classe obrera de Barcelona “onze anys abans que Engels fes l’estudi de la classe obrera a partir de les condicions de vida dels treballadors de la fàbrica del seu pare”. La seva investigació, doncs, va determinar el rumb del seu futur Pla Urbanístic, guiat “no per motius estètics”, com ho podien ser els altres plans urbanístics presentats al concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona per a l’Eixample de la ciutat, sinó per “motius de justícia social. Perquè Cerdà era un socialista utòpic”. Permanyer també va insistir en la importància de la Teoria General de l’Urbanisme (1867) que va escriure Ildelfons Cerdà, primer tractat universal de l’urbanisme, i que li va permetre crear el marc teòric sobre el qual va construir el Pla de l’Eixample. "Un pla massa avançat a la seva època i que no va ser entès. Ni per l’administració local, ni per als propietaris del terrenys que veien desproporcionada aquella amplada dels carrers perquè restava valor a les seves propietats, ni tan sols per personatges tan il·lustres com Puig i Cadafalch, que intentava cremar totes les publicacions de l’enginyer, o Domènech i Montaner, que va palplantar l’Hospital de San Pau trencant la continuïtat d’aquella quadrícula que l’equiparaven a un simple tauler d’escacs".
Lluís Permanyer va voler reivindicar també neologismes creats per l’enginyer com el terme “urbe” y “urbanizar” o “mansana”, terme que va considerar que l’Institut d’Estudis Catalans hauria d’incorporar en el seu Diccionari en homenatge a Cerdà. Va ressaltar la contribució a l’urbanisme universal del xamfrà, únic al món, i la seva visió futurista del transport.
El públic va poder satisfer les seves curiositats preguntant a l’escriptor l’origen de la diferenciació entre la Dreta i l’Esquerra de l’Eixample, en què Permanyer va posar el límit al carrer de Balmes, que era on transitava el carril que anava a Sarrià. Va contestar a la pregunta de quina havia estat la primera casa de l’Eixample, l’enderrocada casa Gibert a la Plaça Catalunya, de la qual la reina Isabel II va posar la primera pedra. Va lloar el pla de recuperació d’interiors d’illes que s’està realitzant a l’Eixample i que permet que en un màxim de 300 metres qualsevol mare de l’Eixample pugui portar els seus fills a jugar en un parc. I va explicar que el fet que les illes estiguin urbanitzades en els quatre costats, i no en els dos com inicialment havia pensat Cerdà, ha contribuït a mitigar el soroll de la ciutat i que els patis esdevinguin un espai de calma i silenci. Per últim es va debatre la campanya de la nova Diagonal, amb opinions de tota mena sobre el futur d’un projecte de ciutat, que en general, encara no es veu clar com es pot resoldre amb èxit.
Un breu repàs per la biografia de Cerdà i el context històric de la seva època van obrir la conferència. Permanyer va explicar el perquè de la doble guerra que va desencadenar el nomenament de Cerdà per part de Madrid per a la planificació de la nova ciutat, amb l’Ajuntament de Barcelona, d’una banda, i el gremi d’arquitectes d’una altra.
Permanyer va destacar que cal entendre el caràcter liberal i progressista de Cerdà per entendre la naturalesa i el sentit del seu Pla Urbanístic, comprendre que Cerdà era un home que creia en el socialisme utòpic. Creences fermes que el van impulsar a estudiar en profunditat i a través de la ciència de l’estadística com vivia la classe obrera de Barcelona “onze anys abans que Engels fes l’estudi de la classe obrera a partir de les condicions de vida dels treballadors de la fàbrica del seu pare”. La seva investigació, doncs, va determinar el rumb del seu futur Pla Urbanístic, guiat “no per motius estètics”, com ho podien ser els altres plans urbanístics presentats al concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona per a l’Eixample de la ciutat, sinó per “motius de justícia social. Perquè Cerdà era un socialista utòpic”. Permanyer també va insistir en la importància de la Teoria General de l’Urbanisme (1867) que va escriure Ildelfons Cerdà, primer tractat universal de l’urbanisme, i que li va permetre crear el marc teòric sobre el qual va construir el Pla de l’Eixample. "Un pla massa avançat a la seva època i que no va ser entès. Ni per l’administració local, ni per als propietaris del terrenys que veien desproporcionada aquella amplada dels carrers perquè restava valor a les seves propietats, ni tan sols per personatges tan il·lustres com Puig i Cadafalch, que intentava cremar totes les publicacions de l’enginyer, o Domènech i Montaner, que va palplantar l’Hospital de San Pau trencant la continuïtat d’aquella quadrícula que l’equiparaven a un simple tauler d’escacs".
Lluís Permanyer va voler reivindicar també neologismes creats per l’enginyer com el terme “urbe” y “urbanizar” o “mansana”, terme que va considerar que l’Institut d’Estudis Catalans hauria d’incorporar en el seu Diccionari en homenatge a Cerdà. Va ressaltar la contribució a l’urbanisme universal del xamfrà, únic al món, i la seva visió futurista del transport.
El públic va poder satisfer les seves curiositats preguntant a l’escriptor l’origen de la diferenciació entre la Dreta i l’Esquerra de l’Eixample, en què Permanyer va posar el límit al carrer de Balmes, que era on transitava el carril que anava a Sarrià. Va contestar a la pregunta de quina havia estat la primera casa de l’Eixample, l’enderrocada casa Gibert a la Plaça Catalunya, de la qual la reina Isabel II va posar la primera pedra. Va lloar el pla de recuperació d’interiors d’illes que s’està realitzant a l’Eixample i que permet que en un màxim de 300 metres qualsevol mare de l’Eixample pugui portar els seus fills a jugar en un parc. I va explicar que el fet que les illes estiguin urbanitzades en els quatre costats, i no en els dos com inicialment havia pensat Cerdà, ha contribuït a mitigar el soroll de la ciutat i que els patis esdevinguin un espai de calma i silenci. Per últim es va debatre la campanya de la nova Diagonal, amb opinions de tota mena sobre el futur d’un projecte de ciutat, que en general, encara no es veu clar com es pot resoldre amb èxit.