A partir d’una petita selecció d’obres que s’han vist al CCCB en els darrers anys hem escrit uns breus apunts que us conviden a reflexionar sobre el poder de les imatges i la seva capacitat de provocar interpretacions diverses i generar emocions complexes. Amb aquesta primera aproximació volem obrir una línia d’exploracions temàtiques que tindran com a fil conductor obres i materials que s’han exposat al CCCB en diferents moments.
Al final de la pàgina trobareu, en format PDF, algunes activitats associades per continuar treballant.
El títol de l’exposició en la qual es va presentar cada una de les obres us permetrà enllaçar amb una pàgina on trobareu informació més detallada sobre l’exposició concreta.
Imatge superior: David Hoffos, "Still Life with Rotting Fruit (Natura morta amb fruites podrint-se)", 1996, Instal·lació (Alberta Foundation of Arts, Edmonton, Canadà)
El pas del temps, ràpid, implacable, fa que els aliments de la natura morta creada per David Hoffos es vagin podrint davant dels nostres ulls. Un rellotge mecànic situat al fons de l’escena va tallant amb les afilades busques la bella il·lusió creada pels bodegons barrocs. La imatge, sotmesa a la veritat del temps, mostra el seu caràcter fictici. I és ara quan les preguntes dels comissaris de l’exposició, Jorge Luis Marzo i Tere Badia, es fan més necessàries: “La imatge: a qui serveix?, com es construeix?, què amaga? què proposa?”
Imatge inferior esquerra: Thomas Ruff, Jpegs, 2006.© LaFotogràfica, 2010.
Les imatges de les torres bessones en flames són tan conegudes i explícites que semblen no deixar lloc als dubtes. Però si ens apropen a la fotografia de Thomas Ruff una boira de píxels desdibuixa el contorn dels edificis i produeix una notable incomoditat visual. La certesa inicial sembla donar pas a la confusió i és, aleshores, quan la pròpia imatge, vista d’aprop, ens fa preguntar-nos amb urgència sobre allò que realment hem vist i sabem.
Bamako VII trobada africana de fotografia.
Imatge inferior dreta: Saïdou Dicko, “Le gratteur”.
L’ ombra que retrata Saïdou Dicko ens fa imaginar allò que en realitat no podem veure, un cos situat més enllà del marc de la imatge. D’una manera subtil, la fotografia ens descobreix l’espai de la seva existència; la llum i la matèria. Però, al mateix temps, expressa amb rotunditat la seva voluntat de transcendir aquests límits. La fotografia, sembla dir l’artista, ensenya més del que ens mostra.
